‘XÒ VA SER DISSABTE, NO?

[Demane el lector que es situe en diumenge]

Ains. A’ me de posar a escriure? Ma’e déu. Amb lo bé que estaria jo gitaet, que ancá no me recuperat jo d’ahir. Hi ha dies que no acaben mai de la vida. Pacència, que a’ teu conte tot.

Anresulta cal final sí vaig ixir anit, amb Pau i uns amics seus amb els que va sopar abans al Sancho’s. Jo no me vaig apuntar al sopar perquè ja havia tingut prou amb la paella del poble. No és qüestió de fartar-se dos voltes el mateix dia, sas? Que tots sabem que em sobren uns quilets.
I quin dia més llarg, redéu, quin dia més llarg. Comença ploguent, amb el mercadillo muntant al pàrquin enfront de casa, buit. En peu a les 9 i pico i dins el cotxe a les 10 i mitja. Abans de recollir a la nóvia de ma uelo a l’El·líptica, baixe a comprar el piriòdic i veig que enca’ no ha ixit el número 9 del Superman, caguendéu.
Què fa?? Que tens l’aparato a l’altre costat i t’he de chillar per parlar i hem parat perquè anem a canviar-nos de puesto!!!!
Ma’e déu el que fan les màquines hui dia. Mira, per ahí van a ampliar la carretera.

L’abril passat ma uelo va fer 89 anys, i és increïble la memòria que té. Està mig sord i mig cego, però recorda tots els noms de tots els pobles que hi ha entre Gandia i Benimassot, de totes les muntanyes, de quan van fer tal carretera, dels desvíos, de les revoltetes, dels pontets. No s’hi veu però ens comenta tot el trajecte.
Ma uelo no soporta el cinturó de seguretat als viatges llargs, diu que li apreta i li agarra agonia. Sap que és obligatori, però preferix no dur-lo. Se queixa tant que Ana acaba per llevar-li-lo, i poc després ens demana que aparem el cotxe, que l’aparem, que ancá té agonia. I allí, a poc d’arribar al poble, ma uelo arroja l’esmorzar al costat de la carretera.
No mireu això, no mireu!
Si no estic marejat. Jo no me marege mai! Ell no se mareja mai. És el cinturó que m’apreta i m’agarra agonia. Ell ja du el cinturó del pantaló, i damunt este, diràs, massa. Si el cinturó no molesta. El que passa és que s’ha obsessionat.

Ma uelo vol vore les obres a la iglesia i com ha quedat el carrer de Frau, on han llevat un bancal que donava humitat a les cases i obert el carrer per donar-li més llum i vida. Han alçat un mur amb banquets per vore com juguen a pilota i al mateix temps evitar més solsides. Està núvol, hi ha boira i ens podem vore l’alé. Pense que per fi s’acabat l’estiu etern.
Ma uelo va molt poc pel poble, sols quan el duguem, i volia que esta fóra una ocasió especial. Ha saludat un amic seu (sis anys menor que ell) que viu amb el seu fill al carrer de Frau. El mur l’alçàren entre el seu fill i altres hòmens. Poc a poc van fent-se coses. El Iaio pregunta per la dona de l’amic, però sembla que quasi no es pot moure ja. La vellea.
Anem també a una casa de darrere on viu un altre amic amb la dona i la filla. Este amic sols conserva un 10% de la vista i veig com li ballen els ulls. La dona té la cara molt arrugada.

Ja per fi ens acomiadem de tots i baixem a la caseta. Enguany s’ha d’acabar, fes-te a la idea. Total què queda? Cridar un pintor, acabar nosaltres la llum, posar la porta del vàter, el cielo-raso de la cuina i començar a dur-ne mobles i coses. Enguany s’ha d’acabar, fes-te a la idea. Ja, però i què fem amb el bancalet?
A la porta de casa saludem Pepito, el seu germà Eduard (germans del Iaio) i Eduardet. Després ens entra Pepito de nou saludant-nos com si no ens haguera saludat encara. Este sí és Pepito, l’a'tre era el seu germà bessó Vicente, el casat amb Petra, de Logroño. Parlant-ho amb Ana i Victòria, la dona d’Eduard, també em comenten que cada volta s’assemblen més.
No puc evitar sentir, entre Victòria i Ana, al peu de les escales al costat de la cuina, que em trobe dins una novel·la de Joyce.
Pepito ens mostra un’ obra que s’ha fet. Darrere del nostre bancalet, al carrer de baix, en un a'tre bancal, ha construït un senyor garaix i un primer pis a canvi de fer-li un altre garaix a l’amo del terreny. El nostre bancalet és suficientment gran (90 m²) per a conservar la meitat de l’anmenler i la sàlvia i buidar l’a'tra per a fer un garaixet i un primer pis amb habitacions.

Cacauets, tramusos, papes (lo únic que pot picar el Iaio, perquè se li desfan a la boca), tomaca amb formatge fresc i anxoveta, ensalà... i una paella per a deu persones. En sentit horari: Iaio (a un extrem), Ana, Victòria, Eduard, Pepito, Rafael (un dels germans, a l’a'tre extrem), Petra, Vicente, mon pare i jo.
La paella té un puntet de sal. També, pollastre, conill, porc i emperador, mescla que no acaba de satisfer, més per extraordinària que no pel sabor. Repetisc dos voltes.
El tio Vicente diu que la paella té que cantar, saltar i grunyir. També fa jocs amb palillos que em reserve per entretindre jo mateixa la gent en alguna sobretaula, perquè són el tipo de coses que no faig mai. Això sí, ho faria sense gràcia.
A l’hora del cafè vénen Rafaelito (l’alcalde, fill de Rafael), Sebastián (fill de Pepito, crec) i Jaume (nét de Rafael).

A fora, la foto.

Encabant, monem tots a la Font de Baix, on Adrià, fill de Rafaelito, ens fa una foto a tots. Dalt: Jaume, Sebastián, Vicente, Pepito, Jordi, Rafaelito. Baix: Paco, Petra, Rafael, Ana, Paco, Eduard, Victòria.

Tornant, minuts abans de passar per Terrateig i Montixelvo, un insecte xoca dos voltes contra el parabrisa i mor.

Arribe a casa baldat. Els amics acaben una partida a l’scrabble i Carlos se’n va a la bolera. Acompanye Marc i Maria a l’Omega per llogar-se Match Point.
Passege els gossos, em faig una dutxaeta ràpida i vaig al portal de Pau, qui ja espera amb la famosa i archiconosida Mar G. que viu a M.
Una cervesa agradable al Rockadelic (nou d’este estiu) i una estoneta per la zona apestada sols per vore el ganao. I a les 4, a casa.